africa_ragel

Entrevista a Àfrica Ragel


Vas obrir un cafè literari al Poblenou, l’Artemisia. Per què?
Venia de treballar de realitzadora multimèdia en una multinacional; era una feina molt estressant: horaris intempestius, viatges amunt i avall, veure poc la família i no poder ni llegir ni escriure. Vaig pensar que amb un espai com l’Artemisia això podria millorar.

Quina era la filosofia de l’establiment?
Volia crear un ambient i un lloc on la gent pogués estar a gust; un lloc on m’agradaria anar; un espai on prendre un bon cafè i on hi hagués actes literaris. Vam fer-hi exposicions, tertúlies, presentacions, xerrades amb autors, recitals poètics. I tot amb un ambient de barri.

Et va servir d’empenta per escriure?
No, perquè ja fa molts anys que escric. El primer llibre el vaig escriure amb dinou anys, Els fantasmes de Vilafoscant. Va ser a l’inrevés: m’agradava llegir i escriure i vaig muntar la cafeteria al voltant d’això.

Per què vas començar a escriure?
Per necessitat vital, per impuls i també per a poder viure qualsevol situació. No hi ha límits, tot és possible, tot ho pots escriure. Encara que després et critiquin…

Què vas aprendre a Artemisia?
Sobretot el contacte amb les persones. També he après que no hi ha tanta gent a qui li agradi llegir i que llegir costa, sobretot si és en català. Ara, també he conegut qui devora els llibres.

Perspectives professionals de futur?
Ara per ara vull acabar la carrera de filologia catalana, m’agradaria continuar escrivint i donar classes de literatura a l’institut. Veig que és l’edat en què es pot motivar els nois i noies.

El teu llibre parla de l’adolescència. Quin llibre et va marcar en aquesta etapa?
El primer que vaig llegir sense parar va ser un de Dostoievski, Niétochka Nezvánova. Era un relat no gaire llarg. Després Rodoreda em va impressionar moltíssim amb Mirall trencat. Per la novel·la psicològica, la trama i, sobretot, per les descripcions.

Quin creus que pot ser el lector de La moneda del malfat?
No penso mai en un perfil de lector, perquè si volgués complaure a tothom, no m’atreviria a escriure res. Sovint em sorprenen algunes persones que opinen del llibre i no te’ls imaginaves llegint aquell relat.

Així, qualsevol podria llegir-lo?
Sí, em sembla que tothom podria seguir sense dificultats aquesta novel·la.

Com vas crear els personatges?
Són bastant reals. Cadascun d’ells té alguna cosa dels meus amics i moltes de les situacions que viuen jo les he viscut; perquè he menjat coca del forn del Surtidor, he anat a les monges, he corregut per la rambla, he sentit l’olor d’anís del barri. I els personatges m’ha resultat molt fàcil crear-los perquè són poblenovins 100%.

Aquests detalls seran comprensibles per al lector de fora del barri?
Sí, perquè s’ha fet una tasca de clarificació amb el recorregut que es pot fer a peu i amb les notes per informar sobre dates, entitats, llocs… És una porta oberta a fer activitats amb les escoles.

Què ha valorat Edicions Saragossa per publicar-lo?
Per un costat, l’editora em va comentar que li havia agradat molt Tarda de tapes, un dels últims llibres que havia escrit. Ja tenia bona predisposició. I suposo que ha valorat La moneda del malfat per la part històrica. Hi ha molta gent que no sabia, per exemple, que teníem un alcalde suïcida. Ara, espero que també n’hagi valorat la qualitat literària; si no, només ens centraríem en el lector poblenoví, i no busquem això.

Què pot aportar aquesta novel·la a la memòria històrica del barri?
Recordar antigues botigues, gent, edificis, fàbriques que ja no hi són i que a poc a poc s’anirien oblidant. És un intent que no desaparegui del tot l’esperit de barri. El llibre també és el resultat d’una recerca a l’Arxiu Històric, d’una consulta de les obres de Xavier Benguerel i de les converses amb la gent.

Tens cinc fills. Creus que canviarà molt la seva vida amb el 22@?
No crec que sigui exactament el 22@ el que canviarà el barri, sinó l’especulació. El cor del barri no és 22@ i hi estan construint edificis que seran caríssims. Els meus fills no crec que puguin viure al barri si no es fan okupes.

Se’n parla, al barri, de l’especulació?
Sí, va marxant la gent d’aquí i ve gent de fora molt emocionada perquè viu a prop del mar i sembla com un poble. Això ho afecta tot: si enderroquen un edifici tant se’ls en fot perquè no coneixien qui hi vivia, no comparteixen aquests sentiments. Es pensen que la Marbella o el passeig del Taulat sempre han estat així o que el mercat de la Unió sempre ha estat un mercat modern.

Què esperes del lector?
Que vegi el barri d’una altra manera, que l’estimi, que se’l faci seu i que, fins i tot, pugui notar la presència dels personatges caminant per la rambla.

Barcelona, 5 de març del 2008
Entrevista: Laura Mor

 

 

EDICIONS SARAGOSSA · Tel. 608 59 71 66 · rosa@edicionssaragossa.cat