lurdes_nieto

Entrevista amb l’autora Lurdes Nieto
Fora de temps és la seva primera novel·la: una interessant xarxa de personatges que es busquen i es troben, que s’ignoren i es descobreixen, en escenaris ben diversos que ens fan viatjar des de Barcelona a Mèxic per a poder entendre la història que no es deixava escriure. La Lurdes ens explica com ha aconseguit crear aquesta narració.

Estudiar història t’ha ajudat a l’hora d’escriure?
Per un costat, m’ha facilitat tenir una informació de base molt important i he anat sobre segur. Sóc especialista en història contemporània, en el període d’història d’Espanya i de Catalunya dels segles xix i xx i en buscar informació més específica només he tret la pols d’alguns llibres. Tampoc no he volgut fer una novel·la històrica, simplement que tingués una bona base. I és una novel·la molt assequible, de lectura àgil per a alumnes de batxillerat. No calen grans ni petits coneixements, només que t’agradi llegir i una certa curiositat. La gent que té una edat ja l’ha viscuda, aquesta època, i els serà fàcil entrar-hi. I als més joves, també els resultarà fàcil perquè no és un tractat: el context és per a vestir, per a ser honest amb el lector, que les bases no grinyolin.

T’has inspirat en els joves que tens a l’aula?
Directament no, indirectament sí. El treball a l’aula m’obliga a estructurar bé el discurs, a explicar-me amb la màxima economia i eficiència. A classe, per a mi hi ha coses evidents i per als alumnes no tenen per què ser-ho. He fet l’esforç d’adaptar-me, de fer arribar la història d’una forma planera, que no vol dir pobra. Parlar amb un públic que t’escolta és molt fàcil, però a l’aula tinc de tot.

La teva novel·la creus que pot fomentar la lectura?
Sí, perquè he tractat d’explicar la història de manera senzilla i qualsevol persona, tingui l’edat que tingui, la pot entendre.

Això és possible per la varietat de personatges?
Sí, alguns personatges no són gens novel·lescos.

Quin és el treball previ a la novel·la?
En un dels diversos tallers de literatura que he fet, la professora va dir que en el meu relat breu hi havia matèria per a fer una novel·la. M’hi vaig posar i va fluir molt fàcilment. M’he esforçat a treballar els personatges: me’ls imaginava i em sabia el seu aniversari, el número de sabata, el color dels cabells… sobretot amb el Joan i amb la Maria. Ho apuntava tot, per fer-me’ls meus.

Tenies molta informació dels personatges, però el lector només en rep algunes pinzellades…
Sempre he pensat que al lector no se l’ha d’atabalar amb un detall preciosista; però jo sí que l’he de tenir al cap, ha de tenir una personalitat molt pròpia. Tècnicament, també influeix molt que en aquella època vaig conèixer un escriptor, l’Eduard Márquez, que tenia en compte els detalls i a mi em va ajudar. Així, com que que hi va haver moltes interrupcions, l’he pogut recuperar.

Et va passar com al protagonista, que la seva novel·la era una història que no es deixava escriure?
Sí, especialment perquè la vida continua mentre escrius. En aquests quatre anys de la meva vida n’hi ha hagut moltes, d’interferències, de bones i de dolentes. Em sembla que només vaig desencallar la novel·la quan realment era el moment. I veig que també es publica quan s’havia de publicar. Amb la diferència que el personatge pateix la situació i jo, en canvi, en gaudeixo: sempre m’ho he passat bé mentre l’escrivia.

Escriure és terapèutic?
Sí, és terapèutic, sobretot quan fuges de l’autobiografia, fins i tot així t’adones que de manera indirecta també acabes escrivint sobre coses que portes dins. Això fa que a les persones que escriuen se’ls identifiqui tan ràpidament, perquè ofereixen la seva manera de veure el món.

Digue’ns, si en tens, quin és el teu referent literari en llengua catalana.
Tot i que en l’estil no tenim res a veure, m’imptacta profundament Mercè Rodoreda. Vaig llegir La plaça del diamant amb quinze anys i això em va influir molt. Després, Pere Calders em té el cor robat, amb la seva imaginació surrealista. I de Rodoreda n’admiro la capacitat de crear un món, la força de les històries. Segons Rosa Montero, Rodoreda és una prestidigitadora: amb el detall d’una bombolla d’aire dins d’un vidre pot explicar l’evolució d’un personatge. Com a escriptora és una canya! M’agradaria tenir més temps per a poder llegir.

Per què escrius?
Perquè em surt, gairebé com menjo o parlo o necessito els meus amics. Reconec que últimament també escric pels altres, per comunicar-me d’una altra manera, per oferir històries. A mi m’encanta que me n’expliquin. De vegades, si tens una bona història és fascinant; com la música, la natura o anar d’excursió: tot això cura. Una bona història, un bon conte també. Explicar contes no s’ha de perdre mai. Quan et fas adult també has de continuar desitjant internament que t’expliquin un bon conte.

Dius que ara també escrius pels altres?
Sí, fonamentalment escric per mi mateixa, és una qüestió de creixement intern. Quan estàs molt emprenyada, si ho poses per escrit, això refreda les coses, ajuda a veure-ho tot amb una certa perspectiva. Ara també ho faig per a qui ho vulgui llegir. Escric des de fa molts anys i això m’estructura la ment. I a l’aula ho practico: és un peix que es mossega la cua.

Tens alguna altra novel·la al calaix?
Diguem que hi tinc coses que no sé en què es convertiran. Falta que arribi un dia que exploti i surti tot el que percebo i sento.

Barcelona, 1 de desembre del 2008.
Entrevista: Laura Mor

 

EDICIONS SARAGOSSA · Tel. 608 59 71 66 · rosa@edicionssaragossa.cat