oleguer_arques  Entrevista amb l’autor Oleguer Arqués

Com definiries el teu llibre? No és novel·la, tampoc un assaig costumista…
És com mirar un àlbum de fotografies en blanc i negre, de les que mires de tant en tant en companyia dels iaios i dels pares. Com un encadenat de quadres de costums relacionats entre ells pel cicle vital de la terra i per la vida d’una família qualsevol que la treballa i la viu, en aquest cas una de molt especial.

Què has après escrivint La seua terra?
Més que aprendre, el que he fet és un exercici de record, rememorant i fent tornar a sorgir imatges, situacions quotidianes viscudes i vistes en la infantesa.

Per què és tan important mantenir la llengua i recuperar les paraules que podrien perdre’s?
Perquè en el transcurs de la meua feina com a docent, he notat que els alumnes perden molt de vocabulari i moltes expressions populars de la terra. I aquesta podria ser una bona eina per a recuperar aquests mots o, com a mínim, per a saber que algun dia els seus avantpassats els utilitzaven.

Què hi ha en la figura d’en Joanet d’autobiogràfic?
Tota obra té el seu punt autobiogràfic, i és molt difícil no incloure trets propis, si a més a més el context històric i temporal és proper. Quan escrivia La seua terra pensava en els meus pares i els meus iaios, com a continuadors del model dels meus avantpassats. S’hi barregen l’acció real amb elements ficticis.

De petit, feies de pagès?
No ben bé, però ajudava d’una o altra manera el meu pare, com en Joanet feia amb en Manel.

En diverses ocasions el narrador afirma «la terra ho és tot». I per a tu, també és així?
No perdre les arrels és molt important: saber d’on venim per a saber on anem. Perquè tot allò que vagis adquirint amb el temps tingui una bona base sobre la qual avançava amb fermesa.

D’on et ve l’amor a la terra?
D’haver-la viscut, trepitjat i «mamat» en primera persona, al costat del meu pare.

El treball de la terra esclavitza?
Sí i no. Sí perquè la feina del camp no té descans, ni et deixa fer vacances; i no perquè quan fas una feina que t’agrada no és una càrrega. I la gent del Delta, com a mínim fa unes dècades, uns anys, la treballava sense pensar en el descans, ho feia perquè era part d’ell mateix.

Al llibre parles d’una terra mare, estimada, soferta, rica, merescuda, cansada, vençuda. La d’avui, és una terra sostenible?
No, crec que en un futur no ho serà si no deixem de maltractar-la alterant els ecosistemes que hi conviuen, i no deixem d’abocar-hi tants productes químics per fer-la «millor», quan justament s’aconsegueix l’efecte contrari, degradar-la.

Com augures el futur de la pagesia?
Auguro un futur bastant negatiu, perquè actualment, com a mínim els petits pagesos, no poden guanyar-se la vida amb la pagesia i només s’hi dediquen per treure les quatre verdures per a casa. I els joves s’hi dediquen cada vegada menys, perquè no guanyen el que voldrien arribar a guanyar. Només val la pena dedicar-t’hi si ets un gran latifundista.

De viure al Delta a passar a viure a la capital de comarca, què hi has guanyat i què hi has perdut?
He guanyat en serveis i comoditats; i he perdut tranquil·litat i el contacte amb la terra, que és la meua essència.

Com t’ha marcat el caràcter viure prop del Delta?
Els meus avantpassats m’han inculcat el sentiment de sacrifici, de treball, de constància i de valorar les coses més que pel que són, pel que ha costat aconseguir-les.

Com a mestre et seria indiferent treballar fora de la teva terra?
No treballaria fora del Delta. De fet, cada dia quan vaig a treballar a Camarles, trio una via alternativa a la carretera nacional 340 i escullo un camí, un «lligallo», i així puc anar veient els canvis dels arrossars, algun ramat d’ovelles, algun carro i una varietat notable d’aus que van i vénen.

Té sentit l’arrelament en un món globalitzat?
Mira, es dóna molta importància a la macrohistòria sense tenir en compte el mal que es pot fer a les microhistòries. I de fet, la història la fan tots aquells homes i aquelles dones que no surten als llibres; sense ells seria impossible llaurar la terra i la història.

Quin paper tenen avui els avis? Segueixen sent transmissors de la saviesa popular?
Avui els models de la joventut ja no són com fa uns anys, els mestres i, és clar, els pares, i per tant, els seus models s’allunyen de les seves arrels, de la seva terra. Per tant, aquí es trenca aquesta cadena de transmissió cultural que passa de generació en generació. Tot i que sent un medi rural, el del Delta, la influència dels iaios i de les tradicions populars encara tenen una força notable.

Has volgut mostrar un model de família treballadora, humil, senzilla. És l’alternativa al model que ens ven la publicitat?
No pot ser una alternativa, perquè ja no és model. Avui el model de família amb èxit és el que busca tot al contrari: treballar poc i guanyar molt, ser el millor i demostrar-ho, no agrair les coses, la competència ferotge… Per tant, s’han perdut uns valors molt importants per al gènere humà i que són o eren el que el feien ser «humans».

Penses que està canviant la tendència a marginar les varietats dialectals en el marc educatiu?
Encara està tot per fer. En els llibres de text de les escoles i instituts, per exemple, per explicar ortografia sempre s’enfoca des d’un punt de vista oriental i amb exemples orientals, i això fa perdre moltes vegades la consciència linguüística pròpia de l’alumne: que ell també parla català, no «un fet marginal».

Barcelona, 17 de juliol del 2008
Entrevista: Laura Mor

 

EDICIONS SARAGOSSA · Tel. 608 59 71 66 · rosa@edicionssaragossa.cat